A través dels segles, la tradició i les diferents religions han explicat com van ser els dies previs al naixement, amb els edictes de Roma i l’empadronament de la població de Judea:
“S'esdevingué aquells dies que va sortir un edicte de Cèsar August manant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens fou el primer que es va fer essent Quirini governador de Síria. I tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva localitat.
També Josep va pujar des del poble de Natzaret, de Galilea a Judea, al poble de David, que s'anomena Betlem, ja que pertanyia al casal i a la família de David, a empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. Mentre eren allà, se li va complir el temps del part i va infantar el seu fill primogènit”.
I què significava en aquell temps l’empadronament? Doncs el registre dels ciutadans i les seves propietats -com assenyala l’evangeli de Lluc-, però també “saber quins impostos ha de pagar cadascú”.
Per tant, en temps Cèsar August el cens era l’instrument de poder màxim perquè suposava fer un inventari de la població i tenir-la enquadrada. I sobretot, pagar impostos. Per tant, el lema “Hisenda som tots” no és pas una inveció actual. Els romans ja ho tenien tot ben inventat i s’emportaven els impostos cap a Roma.
Tots els Pessebres Vivents escenifiquem l’empadronament. De fet, ens serveix com a avantsala del que vindrà després, que és el naixement en un estable del Nen Jesús. El Pessebre Vivent i Parlat de Les Gunyoles del Penedès té l’escena tot just després de l’anunciació.
El Pessebre Vivent del Pont Llarg de Manresa té l’escena de l’Empadronament i la recollida d’Impostos junts. Qui ho portava a terme, sovint, eren habitants de Judea que eren reclutats o es “prestaven” a fer el paper de recaptadors d’impostos a canvi de sucosos sous. Vivien molt bé, però eren força malvistos per la població, com podeu suposar, per la seva connivència amb els opressors.
El taller i el safareig
I el Pessebre Vivent de Viladecans no només contempla aquesta escena com de gran importància, sinó que el nom que en porta és el d’Edicte. Joaquim Bernat, secretari de Pessebre Vivent, ens puntualitza que "en aquesta escena hi ha dos elements molt importants: el taller de Josep i el safareig”.
La casa de Josep està imaginada al mílimetre. Feta amb 4 pals, entrelligats per llates de fusta a la part de dalt i per 2 elements de porexpan a mitja alçada a la part de sota, deixant les altres dues parts descobertes. “La part per sobre del porexpan fins arribar al sostre, hi ha teles de sac combinades amb una tela negra transparent que, quan s'il·lumina per darrera, fa aparèixer l'àngel que anuncia a Josep el seu paper com a pare de Jesús. El sostre es remata amb tires de boix i el taller, fins i tot, disposem d’un banc de treball amb estris de fuster”. El safareig és una altra part important de l’escena de l’edicte a l’empadronament. Fins i tot l’aigua que corre és natural. Per tant, quan som en un dels nostres Pessebres Vivents és com si ens poséssim aquelles ulleres en 3D: som enmig de la Judea fa més de 2.000 anys.